Josep Callís i Figueres
Josep Callís i Figueres es arquitecto por la ETSAB de Barcelona des del año 2001 y va desarrollando sin prisa la poesia que habla de sus miedos, reflexiones, vivencias y su mundo interior. Ha publicado algunos poemes de su inicio:
- “Joves poetes catalans”, Autors varis. Brosquil edicions, novembre 2004. ( finalista “Crida als joves poetes” amb el conjunt de poemes Existència. Novembre del 2003).
- “Poemes per la Pau”, Autors varis. Poesia en Acció. Juny 2006. ( amb el poema “Capitalisme”)
Actualmente sigue trabajando en silencio.
L ’ A I X E T A
L’home és del conjunt.
Abans l’anomenaves per un nom.
Ara, rau estès sobre un llençol
massa blanc.
S’omple del mateix aire
que els diferents cossos inerts:
petits titelles que dansen
compassos de Thaikowsky
Són vides penjades
de fils oblidats.
Regats amb sèrum,
el de la vida.
Gota rera gota,
caient del cel...
Ritmes massa melòdics
per un qui jeu
al llit de mort.
Reclama silenci,
reclama repòs.
-Tanca l’aixeta!
-Tanca l’aixeta...
La llum es torna grisa.
L’entorn s’envolta
de la penombra
que resta després d’un moviment.
I cau la última gota.
- “Joves poetes catalans”, Autors varis. Brosquil edicions, novembre 2004. (finalista “Crida als joves poetes” amb el conjunt de poemes Existència. Novembre del 2003). Pag. 25-29.
E L S A L M D E L P A R A D Í S
Costes de Lampedusa – maig 2011
Ja vénen! captius en les velles xalupes,
comprades de segona mà. Residus
omplerts dels cossos morts del consumisme.
Objectes en miratges, oblidats.
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
Segueixen pensaments i falses promeses
d’un món idíl·lic i just. Expulsats ara,
de les costes de Lampedusa, naveguen sols
lluitant en la penombra i el perduts al buit.
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
Són homes que no tenen pàtria,
invisibles a les barcasses d’occident,
i transparents als defensors de llibertats
i als fills de la Revolució Francesa de 1789!
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
S’allunyen de les nostres guerres, i dels odis
de vells tirans que es banyen en or negre,
i el salm de la misèria que colpeja cada nit.
Son, errívols Coloms en falses descobertes.
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
Hem fet grans murs amb sang com a morter
dels seus ancestres i pels seus ancestres.
I ara els diem rotunds: -“Sigues el meu esclau!
- enmig la societat dels homes lliures”.
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
Bridem la seva mort amb cava putrefacte.
Si ells avui no hi son, ja en vindran d’altres.
Algú ha de cuidar els nostres vells
i netejar la merda de les nostres màquines.
- “Si tanco els ulls, avui no els veig,
tampoc ahir els vaig veure”.
Ja salpen més Titànics ports enllà,
al mar de la conciència dels temples del passat,
per arribar a un mòn, que en diem nostre,
on no hi tindran un plat a taula avui,
demà...
tampoc.
A D O L E S C È N C I A
En la il·lusió, d’un somni
volava, guiat pel taro
pel cel dels innocents.
Mirava per sota els colzes,
de l’altre gent.
Passava per entre els homes,
sense ésser vist
M’omplia el cos de l’aire
que envolta el món
on regnen els infants.
En la il·lusió, d’un somni
la teva imatge navegava
en aigües, entre les roques
d’aquella platja
que no existeix.
Sabia, amb els ulls closos,
els límits de les fronteres:
d’Ítaca fins el Mar Roig
del Tibet a Palestina.
En la il·lusió, d’un somni
les ales dels blancs
aucells són preses
en ple vol.
captives...
per un instant.
pel so vibrant,
d’un bes.
pel dolç del gust,
d’uns llavis.
English 
Spanish
